dimarts, 18 de novembre de 2014

heal

Agafa la meva mà.
Vols seguir el mateix camí que jo he triat?

No m'enganyis.
Si us plau.

Pots agafar-la ben fort i seguir endavant,
aquí i amb mi. Potser trobes el teu destí.
Veus el sol com brilla? Mira com ens mira.
Sent la llum.

Agafa'm.

divendres, 7 de novembre de 2014

Joc de mirades


Tots dos es miraven sense voler. No en sabien res l’un de l’altre, però ja s’estimaven. No hi havia millor sensació que la d’un somriure dissimulat després d’una mirada innocent.

Ella estava llegint un llibre de poesia. A ell, ella li feia recordar versos.
Mentrestant, a l’aire hi flotava música recitada: “Qué parecida eres al más largo beso”, pensava. Ell dissimulava, i ella el feia somriure.

No es coneixien, però ho havien de fer. D’alguna manera, però ho havien de fer. Era una sensació estranya, es sentien atrapats, posseïts l’un de l’altre, inseparables.

Ell tenia parella, però solament podia pensar amb la seva dolça olor, amb el color del seus cabells, i amb el morè de la seva pell. Amb els seus dits de pianista i amb els seus llavis vermells.

S’havien de conèixer d’alguna manera. No sabien com però ho havien de fer.

“Podría escribir los versos más tristes esta noche”... ni tan sols sabia què estava llegint. Potser havia repetit el mateix vers unes trenta vegades. Les paraules només les podia mirar a distància, perquè en realitat només podia pensar amb ell. Amb ell i amb el seus cabells, amb ell i amb els seus ulls grisos, amb ell i amb els seus llavis carnosos. Tenia ganes de mossegar-los i no deixar-lo escapar mai més. Es sentia presa d’una força sobrenatural.

Instintivament, el mira. Ell li aparta la mirada, sorprès i enxampat. Ella es ruboritza, i tots dos somriuen dissimuladament.

Com li agradaria tocar-la i quedar-ne embriagat per sempre, de dalt a baix, per tots els racons del cos i de l’ànima. Voldria agafar-la ara mateix, i beure dels seus llavis fins que no en quedés res més.
Les respiracions també estan nervioses, eufòriques, i respiren mal compassades, excitades i afamades.

L’aparell anuncia la pròxima parada, i només un dels dos es dóna compte que això ja s’acabava. Ha de marxar sense poder abraçar-la, sense poder dir-li tot el que passava, i sense dir-li que acabava de descobrir que n’estava bojament enamorat.

Ella nota que es mou i que es posa de peu. Sap que no vol marxar, i ella tampoc vol que marxi. Es miren als ulls abans de deixar-se veure per sempre més. Es miren als ulls i s’ho diuen tot.


Instants de silenci que es trenquen per donar pas a instants de felicitat.



dimecres, 22 d’octubre de 2014

wild

I aquí. De cop. Tots dos.
I tu em toques. Jo et sento.

Aquell dia que vas arribar a casa feta tota una fera... Ho recordes?
Em vas espantar amb aquell cop a la porta: tot va tremolar. Gairebé m'escanyo amb el cafè.
Tu duies aquell vestit que tan m'agrada. Aquell vestit de color rosa amb un cinturó marró. D'un rosa pàl·lid que et queda tan bé... I aquelles sabates que et fan unes cames... Et menjaria. De fet, et tenia ganes de menjar en aquell moment.
Els cabells els duies desfets, però estaves ben bonica.

No em vas ni mirar. Vas deixar les bosses i el maletí damunt el sofà i vas anar de cop cap al bany, oblidant les sabates a l'entrada.

A mi m'agrada tant quan et poses d'aquestes maneres...
No m'ho vaig pensar dos cops i vaig anar darrere teu. Et volia seguir.

Et vaig copiar i també em vaig oblidar les sabates al costat de la porta. Però també hi vaig deixar la corbata, i la camisa, i els pantalons...

- No em toquis. Estic cabrejada amb els de la feina.
- Ho sé.

I et vaig mossegar el coll, l'esquena, les espatlles. Mentrestant, l'aigua ens mullava a tots dos.

Com ara. Ho recordes?

dimarts, 16 de setembre de 2014

Espurna


Hi ha cops que tens una petita sensació al cos que... no li vols dir a ningú res per por de que sigui una ximpleria, oi? Una sensació que et vols guardar per a tu mateix: aquelles pessigolles a la panxa, una petita espurna d'esperança... I els dubtes. Molts dubtes, oi que si?

Una petita, i preciosa, sensació... d'esperança, de ganes, d'il·lusió.

I de cop, tot això per fi succeeix. I la felicitat no hi cap dintre teu, i necessites cridar i saltar, i ser feliç i no parar.

No parar de ser-ho.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Gaudim-nos

Quan es deixa de somiar,
es deixa de viure.
Per què no hi anem un dia, tu i jo?
Allí estaríem bé, aïllats del món,
exclosos d’un vaivé de pensaments inconnexos.

Enllacem els nostres dits
per deslliurar-nos de la resta.
Que en tinguem prou amb un sol petó,
amb una sola carícia.

Que s’ensorri el món si fa falta.
Quan es deixa de somiar,
es deixa de viure.
Doncs vivim. Somiem que hi som.
Millor dit: anem-hi!

I vivim això que ens envolta, aquest secret que compartim.
Vine, que et vull estimar.
No te’n vagis, em dius.

Gaudim del fons, no de la forma.
Gaudim-nos tots dos sense cap pressa.

dimecres, 13 d’agost de 2014

Oi que si?

Algun cop, quan ets ben amunt, t’aixeques i penses: “Oi que això no pot ser?”.

Saps perfectament, gràcies a la punyetera i capritxosa experiència, que tot el bo té un final. Un punt i final. Que tot el que tens no ho tindràs, que tot el que ets deixaràs de ser-ho, i que canviaràs.

Quan penses això és que tot està en moviment, que tot decau, que tot progressa.  Perquè les coses no ens les fan a mida, perquè som egoistes i hem d’intentar conviure amb la resta.

Mires al cel esperançat, amb ganes de veure un estel.


dimarts, 21 de gener de 2014

Allí on trenquen les onades...


Sí, aquí dalt també s'hi pot viure...

No sé on sóc.
Possiblement m'he perdut: avui m'he escapat, he fugit, i ara no sé on sóc.

Aquí dalt no se sent res. No s'escolten les sirenes, ni els seus crits horribles. Tampoc molesten els fums, dels cotxes, de les xemeneies, i de la gent.

Aquí dalt es respira bé, i de tan en tan s'escolta el mar, i el soroll de  les onades, que trenquen amb les roques que s'endinsen en l'aigua.
També s'hi veu alguna gavina, que s'ha allunyat de les altres, que també ha   fugit de la rutina del mar, que també s'hi ha allunyat i s'ha perdut.

Aquí on sóc, que no sé pas on és, hi estic bé. S'hi respira. Encara que no hi hagi ningú, també s'hi respira.