Aquell
dia no t’ho esperaves pas. A la feina havies treballat molt intentant avançar
amb els arxius i casos pendents, però una reunió d’última hora amb uns nous i
importants clients t’havia acabat de deixar exhausta.
Obres
els ulls amb desgana quan sents que l’ascensor s’atura i obra les seves portes
i, després de trobar les claus remenant per la bossa, surts i obres la porta de
casa teva. Tens moltes ganes de no fer res, de tirar-te al sofà o de posar-te
panxa enlaire al llit i no moure’t durant la resta de la tarda. Potser, fins i
tot, durant la resta de la nit.
Cansada,
tanques la porta de fusta deixant, a l’aire, el soroll d’un cop sec i trist, i tires
les claus dins del bol de vidre de l’entrada. Et repenges a la porta i tanques
els ulls un moment, respirant el teu aire, la teva olor. Tot i no poder més, estàs
contenta, oi? T’has afanyat amb tota aquella paperassa i has arribat més aviat
a casa perquè vols donar-li una sorpresa al teu marit, un home ben guapo i
intel·ligent, un home d’anunci de colònia, aquells nois joves amb la barba retallada
i els ulls brillants. Quina sort, la teva, Emma, quina sort.
T’inventes
energia i obres els ulls. Deixes la gavardina i la bossa al penjador del
rebedor i, abans d’entrar a la cuina, passes pel teu dormitori a treure’t les
sabates i les joies, la camisa i els pantalons, i et poses el primer que
trobes. Et lligues els cabells amb una goma i et rentes les mans i la cara.
A
la cuina, poses aigua a escalfar i, mentrestant, fas puntetes per obrir l’armari
de sobre i agafar una copa de vidre. Obres la nevera i en treus la botella de
vi blanc ben fresc que havies posat al matí. Saps que t’ho mereixes, per això
te’n serveixes una copa i te l’empasses pausadament, assaborint cada sabor,
cada fruita, cada olor i record.
Abans
de preparar res més, decideixes posar música que t’ajudi a suportar una mica
més el dia. Descalça, amb les cames al descobert i ben dibuixades, puges l’escala
de vidre fins al segon pis del dúplex, allí on hi és la llibreria i tots els
discos que més t’agraden. Intentes concentrar-te per agafar el millor, el més
adequat, però alguna cosa et distreu.
De
reüll, gairebé sense voler, gires poc a poc el cap perquè un petit flaix de
llum ha captat la teva atenció. Et dirigeixes sigil·losament cap a la porta mig
mal tancada de l’altre lavabo amb l’esperança de trobar-te només amb el llum
obert, però sabent que t’estaves equivocant.
No
t’ho esperaves pas. La banyera estava ben plena i preparada amb sals i sabó, i hi
havia freses, xocolata, pètals de rosa i espelmes al voltant. Tampoc t’esperaves
pas que després de les bombolles hi trobessis el teu marit, que et va mirar amb
els ulls ben oberts. I molt menys t’esperaves que hi fos amb una altra noia.
Amb
els pèls de punta, desfàs els passos que havies donat i baixes a cop sec l’escala
de vidre sense voler sentir el que t’estan dient, sense voler sentir l’excusa que
inventen per sortir del pas. Però s’hi havien posat de cap. Agafes la copa i la
botella de vi que havies deixat a sobre de la taula i vas al balcó, d’esquena a
l’escena. Te l’empasses de cop i sents com l’alcohol et baixa ràpidament,
deixant una coïssor a la gola.
Encara
mullada i mig nua, la noia surt corrents d’aquella casa, deixant tot un caminet
de petjades d’aigua. Ell, amb la tovallola a la cintura, amb el cor bombejant
sang insuficient, intenta tocar-te l’esquena amb els dits tremolosos.
Tu,
enrabiada, però valenta, sencera, capaç, li dius que se’n vagi. Que se’n vagi
però no de casa, sinó de la teva vida. I que no torni mai més.
Dempeus,
mirant llums intermitents, t’empasses el vi blanc. Des d’aquí dalt es veu tota
la ciutat.
