diumenge, 5 de juny de 2016

Màrtirs


Condeno al temps, al temps que em fa estar així.
Condeno al temps, al temps que ens separa.
Despietat, cruel, continu. 
So que es repeteix insistent marcant la distancia,
senyalant el que ha passat i els que ens espera.
Temps incert, temps intermitent.
S'escapa quan més hauria de quedar-se.
Resta, pesat inmortal, quan més hauria de fugir.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Tres, dos, un.


Aquell dia no t’ho esperaves pas. A la feina havies treballat molt intentant avançar amb els arxius i casos pendents, però una reunió d’última hora amb uns nous i importants clients t’havia acabat de deixar exhausta.
Obres els ulls amb desgana quan sents que l’ascensor s’atura i obra les seves portes i, després de trobar les claus remenant per la bossa, surts i obres la porta de casa teva. Tens moltes ganes de no fer res, de tirar-te al sofà o de posar-te panxa enlaire al llit i no moure’t durant la resta de la tarda. Potser, fins i tot, durant la resta de la nit.
Cansada, tanques la porta de fusta deixant, a l’aire, el soroll d’un cop sec i trist, i tires les claus dins del bol de vidre de l’entrada. Et repenges a la porta i tanques els ulls un moment, respirant el teu aire, la teva olor. Tot i no poder més, estàs contenta, oi? T’has afanyat amb tota aquella paperassa i has arribat més aviat a casa perquè vols donar-li una sorpresa al teu marit, un home ben guapo i intel·ligent, un home d’anunci de colònia, aquells nois joves amb la barba retallada i els ulls brillants. Quina sort, la teva, Emma, quina sort.
T’inventes energia i obres els ulls. Deixes la gavardina i la bossa al penjador del rebedor i, abans d’entrar a la cuina, passes pel teu dormitori a treure’t les sabates i les joies, la camisa i els pantalons, i et poses el primer que trobes. Et lligues els cabells amb una goma i et rentes les mans i la cara.
A la cuina, poses aigua a escalfar i, mentrestant, fas puntetes per obrir l’armari de sobre i agafar una copa de vidre. Obres la nevera i en treus la botella de vi blanc ben fresc que havies posat al matí. Saps que t’ho mereixes, per això te’n serveixes una copa i te l’empasses pausadament, assaborint cada sabor, cada fruita, cada olor i record.
Abans de preparar res més, decideixes posar música que t’ajudi a suportar una mica més el dia. Descalça, amb les cames al descobert i ben dibuixades, puges l’escala de vidre fins al segon pis del dúplex, allí on hi és la llibreria i tots els discos que més t’agraden. Intentes concentrar-te per agafar el millor, el més adequat, però alguna cosa et distreu.
De reüll, gairebé sense voler, gires poc a poc el cap perquè un petit flaix de llum ha captat la teva atenció. Et dirigeixes sigil·losament cap a la porta mig mal tancada de l’altre lavabo amb l’esperança de trobar-te només amb el llum obert, però sabent que t’estaves equivocant.
No t’ho esperaves pas. La banyera estava ben plena i preparada amb sals i sabó, i hi havia freses, xocolata, pètals de rosa i espelmes al voltant. Tampoc t’esperaves pas que després de les bombolles hi trobessis el teu marit, que et va mirar amb els ulls ben oberts. I molt menys t’esperaves que hi fos amb una altra noia.
Amb els pèls de punta, desfàs els passos que havies donat i baixes a cop sec l’escala de vidre sense voler sentir el que t’estan dient, sense voler sentir l’excusa que inventen per sortir del pas. Però s’hi havien posat de cap. Agafes la copa i la botella de vi que havies deixat a sobre de la taula i vas al balcó, d’esquena a l’escena. Te l’empasses de cop i sents com l’alcohol et baixa ràpidament, deixant una coïssor a la gola.
Encara mullada i mig nua, la noia surt corrents d’aquella casa, deixant tot un caminet de petjades d’aigua. Ell, amb la tovallola a la cintura, amb el cor bombejant sang insuficient, intenta tocar-te l’esquena amb els dits tremolosos.
Tu, enrabiada, però valenta, sencera, capaç, li dius que se’n vagi. Que se’n vagi però no de casa, sinó de la teva vida. I que no torni mai més.

Dempeus, mirant llums intermitents, t’empasses el vi blanc. Des d’aquí dalt es veu tota la ciutat.

dimarts, 15 de març de 2016

tic-tac














Caiguda lliure
que et porta a un infinit
incert i
buit,
sents el soroll
del comptagotes
i de cop te 
n’a
do
nes
que
és 
el 
   re
llot
   ge
es-fera 
que gira sense
pietat.
Vols fugir
dels versos presoners
però saps que la vida
t’atrapa
encara més,
de sobte
una llum encén
el pols d’un camí
desdibuixat.
   Per por
el segueixes.