 |
By: Carledez Fotografia
https://www.facebook.com/carledezfotografia
|
S’estava bevent un cafè ben carregat
assegut al banc de fusta del gran parc que hi havia darrere de l’edifici de la
feina. N’estava fart de tanta paperassa i de les preses dels seus caps per
carregar-lo de punyetes i demanar-li sempre tot a última hora. Ahir a la nit va
acabar de treballar a les onze passades, quan el més segur era que qui realment hauria
d’estar preocupat pels arxius aquests s’estava rascant els ous mentre mirava la
televisió ben estirat al sofà de casa seva. I ell, en comptes de poder fer el
mateix, estava treballant al despatx. N’estava ben fart. De fet, n’estava fart
de tot. Poques coses li importaven ja.
A les vuit en punt del matí havia deixat tots els
papers ben classificats i anotats a sobre de la taula d’en Robert i havia marxat
cap a la seva cadira per continuar amb altres assumptes.
Pausa necessària per dinar a les dotze
en punt. Estava mort de gana i de son, el cos li demanava cafeïna.
L’aire era fresc i veia com les fulles
que queien dels arbres no arribaven a tocar a terra, tenien un altre destí.
Va treure el sandvitx d’enciam i pernil
dolç de dins d’un envàs triangular i li va donar un parell de mossegades amb
desgana, sense voler assaborir les flàccides fulles verdoses ni el pernil mig eixut. Avui tampoc havia tingut temps d'anar al gimnàs ni de poder escapar-se a
córrer cinc minuts, així que no es volia passar amb el menjar. Ara que, ben
pensat, la seva dieta no era mai per tirar coets. Des que vivia sol tot el
menjar que es posava a la boca passava sempre pel microones. Insípid, com ell.
Va sentir riures al darrera, però no es
va immutar. Al seu voltant l'únic que passava era el temps. Possiblement es reien d’ell i de les seves pintes. Un home ben
vestit i mal plantat, amb la cara com un quadre de Picasso, i menjant sol al bell mig d’un gran parc.
Es va treure les ulleres i es fregà els
ulls. Uns minuts de silenci, sense pensar.
Ara, sí. Moment per fer un altre cafè o s’adormiria
de camí a la feina. S’aixecà i tirà l’envàs de plàstic brut a la paperera. Amb la maleta a la mà, va caminar fins
arribar al bar de la cantonada.
Un cafè doble.
Si us plau.
Sí, perdona. Un cafè doble, si us plau.
La va mirar als ulls i va somriure tímidament. La
cambrera li tornà el somriure i no li recriminà res més. Tots els empresaris i
treballadors que venien al bar sempre feien la mateixa cara d’avorrits i cansats,
però no li donava la gana que fossin encara més mal educats del que possiblement ja
eren.
Un mal dia?
Sí, va dir sense girar-se.
Va agafar el diari del seu costat i el
va fullejar, passant els ulls per sobre les lletres sense veure ni els
titulars.
Mor un jove de 17 any apunyalat per una banda llatina.
Nou cas de corrupció política.
Presó sense fiança.
Es complica l’operació sortida durant les vacances d’aquest pont.
Tot són males notícies. Així el dia no
pot anar bé de cap manera.
Es va girar poc a poc per poder
contestar. S’ha d’estar informat. És bo saber què passa. M’agrada conèixer la
situació actual. S’havia preparar tot un seguit d’excuses per poder defensar la
seva postura, tot i que era el primer cop que agafava un diari, però no va
poder dir res. Es va quedar mut. Què fas quan veus davant teu l’amor de la teva
vida? Sí, ell era tot un romàntic. Feia temps que no posava en pràctica el seu
romanticisme... bé, de fet potser feia temps que no posava en pràctica res de
res. Però quan la va veure va saber que n’estava ben enamorat.
Els seus cabells, entre castanys i foscos i mig embolicats pel vent, li queien per l’esquena. Com no els havia pogut veure abans? Els ulls i els
llavis li donaven llum. Com no s'hi havia pogut fixar? I el coll, i les mans... Per un moment el temps es va
parar. Ningú se’n donava compte? Era l’únic que ho veia? Què fas davant de tot
això? Què fas quan ets l’únic al món que ha descobert la bellesa absoluta? Què passa quan et quedes atrapat per una mirada com la d'ella? Quan el temps s'atura, quan mai has sigut tant feliç per un instant? Quan saps que això és el que vols per sempre més?
Hola...
Van començar a xarrar, les paraules sortien soles. Els entrebancs
constants per culpa dels nervis el feien més atractiu.
Aquell dia es van enamorar perdudament l'un de l'altre.
Van decidir quedar al parc una altra
tarda, coneixes una mica més, poder-se besar i estimar com mai havien fet
abans. Com mai havien sentit mai ni l’un ni l’altre.
Durant les setmanes següents, ella anava
cada tarda al parc. S’asseia al banc de fusta i esperava. Plovia i deixava
ploure, i esperava. Feia fred, però esperava.
I ell no va arribar mai.
El que ella no va saber mai eren els titulars dels diaris l'endemà de l'accident del metro que va passar el dia mateix que es van veure per primer cop. Quan tot va començar. Quan tot es va acabar.
