divendres, 21 de juliol del 2017

A tu



El fred és l'excusa perfecta que m'invento per poder-te abraçar.

T'acarono els cabells i els aparto suaument. Mentrestant, vaig deixant l'empremta de petits petons al coll, i sento com se t'eriça la pell. Passo els meus dits tremolosos per culpa del que em fas sentir per l'espatlla. Et mossego. Somrius amb els ulls tancats i sé, en aquell moment, que vull passar tota la meva vida sentint aquest soroll.

Baixo la mà fins a la teva cintura i t'apropo encara més a mi.

Les copes de vi encara són a la caixa de fusta que resta als peus del llit. Una d'elles està marcada pel vermell dels teus llavis. I jo l'envejo.

Fora, l'aire és fred. Els vidres de les finestres estan decorats pel baf que rellisca mica en mica fins a tocar els límits de la desgastada fusta blanca.

Tu, jo i res més. De fet, no necessito res més. Ben mirat, potser sí. Que el temps s'aturi. Que sigui, aquest, un moment etern. Que siguem eterns. Que no s'acabi mai. Que ningú molesti. Que ningú ens escolti. Que tot resti quiet i silenciós. Que només s'escolti el teu riure i el nostre batec. Que fem l'amor. Que s'ensorri el món si fes falta, però que tu i jo en tinguem prou amb els llençols. Que s'acabi l'hivern i en torni un altre. Que del teu mirar se'n facin poemes i del teu riure cançons. Que ens estimem com mai fins ara. Que no hi hagi un futur sinó un ara. Que em portis més enllà del món. Només amb tu.



A tu. A ell.


dimarts, 11 de juliol del 2017

Res i tot. Tot i res

By: Carledez Fotografia
https://www.facebook.com/carledezfotografia

S’estava bevent un cafè ben carregat assegut al banc de fusta del gran parc que hi havia darrere de l’edifici de la feina. N’estava fart de tanta paperassa i de les preses dels seus caps per carregar-lo de punyetes i demanar-li sempre tot a última hora. Ahir a la nit va acabar de treballar a les onze passades, quan el més segur era que qui realment hauria d’estar preocupat pels arxius aquests s’estava rascant els ous mentre mirava la televisió ben estirat al sofà de casa seva. I ell, en comptes de poder fer el mateix, estava treballant al despatx. N’estava ben fart. De fet, n’estava fart de tot. Poques coses li importaven ja.

A les vuit en punt del matí havia deixat tots els papers ben classificats i anotats a sobre de la taula d’en Robert i havia marxat cap a la seva cadira per continuar amb altres assumptes.

Pausa necessària per dinar a les dotze en punt. Estava mort de gana i de son, el cos li demanava cafeïna.

L’aire era fresc i veia com les fulles que queien dels arbres no arribaven a tocar a terra, tenien un altre destí.

Va treure el sandvitx d’enciam i pernil dolç de dins d’un envàs triangular i li va donar un parell de mossegades amb desgana, sense voler assaborir les flàccides fulles verdoses ni el pernil mig eixut. Avui tampoc havia tingut temps d'anar al gimnàs ni de poder escapar-se a córrer cinc minuts, així que no es volia passar amb el menjar. Ara que, ben pensat, la seva dieta no era mai per tirar coets. Des que vivia sol tot el menjar que es posava a la boca passava sempre pel microones. Insípid, com ell.

Va sentir riures al darrera, però no es va immutar. Al seu voltant l'únic que passava era el temps. Possiblement es reien d’ell i de les seves pintes. Un home ben vestit i mal plantat, amb la cara com un quadre de Picasso, i menjant sol al bell mig d’un gran parc.

Es va treure les ulleres i es fregà els ulls. Uns minuts de silenci, sense pensar.

Ara, sí. Moment per fer un altre cafè o s’adormiria de camí a la feina. S’aixecà i tirà l’envàs de plàstic brut a la paperera. Amb la maleta a la mà, va caminar fins arribar al bar de la cantonada.

Un cafè doble.

Si us plau.

Sí, perdona. Un cafè doble, si us plau.

La va mirar als ulls i va somriure tímidament. La cambrera li tornà el somriure i no li recriminà res més. Tots els empresaris i treballadors que venien al bar sempre feien la mateixa cara d’avorrits i cansats, però no li donava la gana que fossin encara més mal educats del que possiblement ja eren.

Un mal dia?

Sí, va dir sense girar-se.

Va agafar el diari del seu costat i el va fullejar, passant els ulls per sobre les lletres sense veure ni els titulars.

Mor un jove de 17 any apunyalat per una banda llatina.
Nou cas de corrupció política.
Presó sense fiança.
Es complica l’operació sortida durant les vacances d’aquest pont.

Tot són males notícies. Així el dia no pot anar bé de cap manera.

Es va girar poc a poc per poder contestar. S’ha d’estar informat. És bo saber què passa. M’agrada conèixer la situació actual. S’havia preparar tot un seguit d’excuses per poder defensar la seva postura, tot i que era el primer cop que agafava un diari, però no va poder dir res. Es va quedar mut. Què fas quan veus davant teu l’amor de la teva vida? Sí, ell era tot un romàntic. Feia temps que no posava en pràctica el seu romanticisme... bé, de fet potser feia temps que no posava en pràctica res de res. Però quan la va veure va saber que n’estava ben enamorat.

Els seus cabells, entre castanys i foscos i mig embolicats pel vent, li queien per l’esquena. Com no els havia pogut veure abans? Els ulls i els llavis li donaven llum. Com no s'hi havia pogut fixar? I el coll, i les mans... Per un moment el temps es va parar. Ningú se’n donava compte? Era l’únic que ho veia? Què fas davant de tot això? Què fas quan ets l’únic al món que ha descobert la bellesa absoluta? Què passa quan et quedes atrapat per una mirada com la d'ella? Quan el temps s'atura, quan mai has sigut tant feliç per un instant? Quan saps que això és el que vols per sempre més?

Hola...

Van començar a xarrar, les paraules sortien soles. Els entrebancs constants per culpa dels nervis el feien més atractiu.

Aquell dia es van enamorar perdudament l'un de l'altre.

Van decidir quedar al parc una altra tarda, coneixes una mica més, poder-se besar i estimar com mai havien fet abans. Com mai havien sentit mai ni l’un ni l’altre.

Durant les setmanes següents, ella anava cada tarda al parc. S’asseia al banc de fusta i esperava. Plovia i deixava ploure, i esperava. Feia fred, però esperava.

I ell no va arribar mai.

El que ella no va saber mai eren els titulars dels diaris l'endemà de l'accident del metro que va passar el dia mateix que es van veure per primer cop. Quan tot va començar. Quan tot es va acabar.