21:41
Encara queda alguna fulla seca pel terra. El vent se les endú sense donar importància al seu destí.
Tanca els ulls i una llàgrima li rellisca per la galta. No plora, només té fred.
Un remolí d'aire ben glaçat se li cola pel vestit i puja cames amunt per les seves mitges negres, i ella creua les cames per donar-se una mica de calor. Els cabells que s'han deslliurat de la bufanda revoltegen per la seva cara, però no en fa cas i es posa les mans a l'abric.
No hi és, encara no ha arribat. Però ella sap que no tardarà gaire més en aparèixer. Ell és home de paraula, ho sap, ho sap.
17:18
Després de tot el dia a la feina la Clàudia havia anat corrents cap al seu pis. Claus al lloc, abric penjat, bossa al terra i cap al lavabo. No, espera, no. Es para quieta davant de la porta i s'ho pensa dos cops abans d'entrar. Se li escapa una rialla grollera i se'n va cap a la cuina. Es treu la camisa de color blau cel de dins de la llarga falda negra i comença a descordar-se un a un tots els botons fins quedar-se amb la camisa oberta i amb els sostenidors al descobert.
Un got, un glaçó -dos, millor- i una mica de licor.
Torna al lavabo, ja descalça, i es prepara la banyera. La roba bruta a un costat, la tovallola i les calces a l'altre.
Posa la punta dels seus dits dins de l'aigua i comprova que ja està preparada, però el got és buit, i l'ha d'omplir de nou. És una noia decidida i sencera, creu que la millor opció és agafar l'ampolla directament per no haver de fer petits -i remarca "petits" mentalment, buscant la manera d'enganyar-se amb els dos significats- viatges cap a la cuina. Amb el got a les mans, de nou, es posa dins la banyera i assaboreix el moment. I el licor.
18:34
S'eixuga i camina fins a la seva habitació dibuixant tot un petit rastre a terra de gotetes que li cauen dels cabells encara mig mullats. Mitges, vestit, perfum.
19:05
Va cap a la cuina saltant amb només una cama mentre intenta possar-se les botes. Abans d'anar cap al rebedor es mira al mirall del menjador. Fa un últim glop a la copa i la deixa a sobre del marbre. S'hi apropa i es pinta una mica els ulls i els llavis. Preciosa. Somriu i, després de possar-se l'abric i la bufanda, marxa.
21:19
Fa mitja hora que hi és, però ell encara no ha arribat. Potser és culpa seva, que s'ha avançat i hi ha anat abans de l'hora que havien dit. Decideix esperar-lo. Es van conèixer al bar on van tots els de la feina a fer un cafè després de dinar. Van xerrar una estona només, però es van agradar molt.
22:13
Vaja, quin fred. Millor si s'asseu al banc de fusta i l'espera allà en comptes de quedar-se d'empeus. Se li deu d'haver espatllat el rellotge, o possiblement li ha sortit algun imprevist.
23:40
La culpa és seva, que segur que no era avui el dia, sinó demà. Sí, ara està convençuda que han quedat demà. Doncs ja hi tornarà.
Aixo es un senyor relat. Vaja sentiment et deixa. M'ha agradat molt!!
ResponElimina