divendres, 21 de juliol de 2017

A tu



El fred és l'excusa perfecta que m'invento per poder-te abraçar.

T'acarono els cabells i els aparto suaument. Mentrestant, vaig deixant l'empremta de petits petons al coll, i sento com se t'eriça la pell. Passo els meus dits tremolosos per culpa del que em fas sentir per l'espatlla. Et mossego. Somrius amb els ulls tancats i sé, en aquell moment, que vull passar tota la meva vida sentint aquest soroll.

Baixo la mà fins a la teva cintura i t'apropo encara més a mi.

Les copes de vi encara són a la caixa de fusta que resta als peus del llit. Una d'elles està marcada pel vermell dels teus llavis. I jo l'envejo.

Fora, l'aire és fred. Els vidres de les finestres estan decorats pel baf que rellisca mica en mica fins a tocar els límits de la desgastada fusta blanca.

Tu, jo i res més. De fet, no necessito res més. Ben mirat, potser sí. Que el temps s'aturi. Que sigui, aquest, un moment etern. Que siguem eterns. Que no s'acabi mai. Que ningú molesti. Que ningú ens escolti. Que tot resti quiet i silenciós. Que només s'escolti el teu riure i el nostre batec. Que fem l'amor. Que s'ensorri el món si fes falta, però que tu i jo en tinguem prou amb els llençols. Que s'acabi l'hivern i en torni un altre. Que del teu mirar se'n facin poemes i del teu riure cançons. Que ens estimem com mai fins ara. Que no hi hagi un futur sinó un ara. Que em portis més enllà del món. Només amb tu.



A tu. A ell.


dimarts, 11 de juliol de 2017

Res i tot. Tot i res

By: Carledez Fotografia
https://www.facebook.com/carledezfotografia

S’estava bevent un cafè ben carregat assegut al banc de fusta del gran parc que hi havia darrere de l’edifici de la feina. N’estava fart de tanta paperassa i de les preses dels seus caps per carregar-lo de punyetes i demanar-li sempre tot a última hora. Ahir a la nit va acabar de treballar a les onze passades, quan el més segur era que qui realment hauria d’estar preocupat pels arxius aquests s’estava rascant els ous mentre mirava la televisió ben estirat al sofà de casa seva. I ell, en comptes de poder fer el mateix, estava treballant al despatx. N’estava ben fart. De fet, n’estava fart de tot. Poques coses li importaven ja.

A les vuit en punt del matí havia deixat tots els papers ben classificats i anotats a sobre de la taula d’en Robert i havia marxat cap a la seva cadira per continuar amb altres assumptes.

Pausa necessària per dinar a les dotze en punt. Estava mort de gana i de son, el cos li demanava cafeïna.

L’aire era fresc i veia com les fulles que queien dels arbres no arribaven a tocar a terra, tenien un altre destí.

Va treure el sandvitx d’enciam i pernil dolç de dins d’un envàs triangular i li va donar un parell de mossegades amb desgana, sense voler assaborir les flàccides fulles verdoses ni el pernil mig eixut. Avui tampoc havia tingut temps d'anar al gimnàs ni de poder escapar-se a córrer cinc minuts, així que no es volia passar amb el menjar. Ara que, ben pensat, la seva dieta no era mai per tirar coets. Des que vivia sol tot el menjar que es posava a la boca passava sempre pel microones. Insípid, com ell.

Va sentir riures al darrera, però no es va immutar. Al seu voltant l'únic que passava era el temps. Possiblement es reien d’ell i de les seves pintes. Un home ben vestit i mal plantat, amb la cara com un quadre de Picasso, i menjant sol al bell mig d’un gran parc.

Es va treure les ulleres i es fregà els ulls. Uns minuts de silenci, sense pensar.

Ara, sí. Moment per fer un altre cafè o s’adormiria de camí a la feina. S’aixecà i tirà l’envàs de plàstic brut a la paperera. Amb la maleta a la mà, va caminar fins arribar al bar de la cantonada.

Un cafè doble.

Si us plau.

Sí, perdona. Un cafè doble, si us plau.

La va mirar als ulls i va somriure tímidament. La cambrera li tornà el somriure i no li recriminà res més. Tots els empresaris i treballadors que venien al bar sempre feien la mateixa cara d’avorrits i cansats, però no li donava la gana que fossin encara més mal educats del que possiblement ja eren.

Un mal dia?

Sí, va dir sense girar-se.

Va agafar el diari del seu costat i el va fullejar, passant els ulls per sobre les lletres sense veure ni els titulars.

Mor un jove de 17 any apunyalat per una banda llatina.
Nou cas de corrupció política.
Presó sense fiança.
Es complica l’operació sortida durant les vacances d’aquest pont.

Tot són males notícies. Així el dia no pot anar bé de cap manera.

Es va girar poc a poc per poder contestar. S’ha d’estar informat. És bo saber què passa. M’agrada conèixer la situació actual. S’havia preparar tot un seguit d’excuses per poder defensar la seva postura, tot i que era el primer cop que agafava un diari, però no va poder dir res. Es va quedar mut. Què fas quan veus davant teu l’amor de la teva vida? Sí, ell era tot un romàntic. Feia temps que no posava en pràctica el seu romanticisme... bé, de fet potser feia temps que no posava en pràctica res de res. Però quan la va veure va saber que n’estava ben enamorat.

Els seus cabells, entre castanys i foscos i mig embolicats pel vent, li queien per l’esquena. Com no els havia pogut veure abans? Els ulls i els llavis li donaven llum. Com no s'hi havia pogut fixar? I el coll, i les mans... Per un moment el temps es va parar. Ningú se’n donava compte? Era l’únic que ho veia? Què fas davant de tot això? Què fas quan ets l’únic al món que ha descobert la bellesa absoluta? Què passa quan et quedes atrapat per una mirada com la d'ella? Quan el temps s'atura, quan mai has sigut tant feliç per un instant? Quan saps que això és el que vols per sempre més?

Hola...

Van començar a xarrar, les paraules sortien soles. Els entrebancs constants per culpa dels nervis el feien més atractiu.

Aquell dia es van enamorar perdudament l'un de l'altre.

Van decidir quedar al parc una altra tarda, coneixes una mica més, poder-se besar i estimar com mai havien fet abans. Com mai havien sentit mai ni l’un ni l’altre.

Durant les setmanes següents, ella anava cada tarda al parc. S’asseia al banc de fusta i esperava. Plovia i deixava ploure, i esperava. Feia fred, però esperava.

I ell no va arribar mai.

El que ella no va saber mai eren els titulars dels diaris l'endemà de l'accident del metro que va passar el dia mateix que es van veure per primer cop. Quan tot va començar. Quan tot es va acabar.

divendres, 20 de gener de 2017

Demà, més

                  
Imatge relacionada


21:41

Encara queda alguna fulla seca pel terra. El vent se les endú sense donar importància al seu destí.

Tanca els ulls i una llàgrima li rellisca per la galta. No plora, només té fred.

Un remolí d'aire ben glaçat se li cola pel vestit i puja cames amunt per les seves mitges negres, i ella creua les cames per donar-se una mica de calor. Els cabells que s'han deslliurat de la bufanda revoltegen per la seva cara, però no en fa cas i es posa les mans a l'abric.

No hi és, encara no ha arribat. Però ella sap que no tardarà gaire més en aparèixer. Ell és home de paraula, ho sap, ho sap.

17:18

Després de tot el dia a la feina la Clàudia havia anat corrents cap al seu pis. Claus al lloc, abric penjat, bossa al terra i cap al lavabo. No, espera, no. Es para quieta davant de la porta i s'ho pensa dos cops abans d'entrar. Se li escapa una rialla grollera i se'n va cap a la cuina. Es treu la camisa de color blau cel de dins de la llarga falda negra i comença a descordar-se un a un tots els botons fins quedar-se amb la camisa oberta i amb els sostenidors al descobert.

Un got, un glaçó -dos, millor- i una mica de licor.

Torna al lavabo, ja descalça, i es prepara la banyera. La roba bruta a un costat, la tovallola i les calces a l'altre.

Posa la punta dels seus dits dins de l'aigua i comprova que ja està preparada, però el got és buit, i l'ha d'omplir de nou. És una noia decidida i sencera, creu que la millor opció és agafar l'ampolla directament per no haver de fer petits -i remarca "petits" mentalment, buscant la manera d'enganyar-se amb els dos significats- viatges cap a la cuina. Amb el got a les mans, de nou, es posa dins la banyera i assaboreix el moment. I el licor.

18:34

S'eixuga i camina fins a la seva habitació dibuixant tot un petit rastre a terra de gotetes que li cauen dels cabells encara mig mullats. Mitges, vestit, perfum.

19:05

Va cap a la cuina saltant amb només una cama mentre intenta possar-se les botes. Abans d'anar cap al rebedor es mira al mirall del menjador. Fa un últim glop a la copa i la deixa a sobre del marbre. S'hi apropa i es pinta una mica els ulls i els llavis. Preciosa. Somriu i, després de possar-se l'abric i la bufanda, marxa.

21:19

Fa mitja hora que hi és, però ell encara no ha arribat. Potser és culpa seva, que s'ha avançat i hi ha anat abans de l'hora que havien dit. Decideix esperar-lo. Es van conèixer al bar on van tots els de la feina a fer un cafè després de dinar. Van xerrar una estona només, però es van agradar molt.

22:13

Vaja, quin fred. Millor si s'asseu al banc de fusta i l'espera allà en comptes de quedar-se d'empeus. Se li deu d'haver espatllat el rellotge, o possiblement li ha sortit algun imprevist.

23:40

La culpa és seva, que segur que no era avui el dia, sinó demà. Sí, ara està convençuda que han quedat demà. Doncs ja hi tornarà.

diumenge, 5 de juny de 2016

Màrtirs


Condeno al temps, al temps que em fa estar així.
Condeno al temps, al temps que ens separa.
Despietat, cruel, continu. 
So que es repeteix insistent marcant la distancia,
senyalant el que ha passat i els que ens espera.
Temps incert, temps intermitent.
S'escapa quan més hauria de quedar-se.
Resta, pesat inmortal, quan més hauria de fugir.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Tres, dos, un.


Aquell dia no t’ho esperaves pas. A la feina havies treballat molt intentant avançar amb els arxius i casos pendents, però una reunió d’última hora amb uns nous i importants clients t’havia acabat de deixar exhausta.
Obres els ulls amb desgana quan sents que l’ascensor s’atura i obra les seves portes i, després de trobar les claus remenant per la bossa, surts i obres la porta de casa teva. Tens moltes ganes de no fer res, de tirar-te al sofà o de posar-te panxa enlaire al llit i no moure’t durant la resta de la tarda. Potser, fins i tot, durant la resta de la nit.
Cansada, tanques la porta de fusta deixant, a l’aire, el soroll d’un cop sec i trist, i tires les claus dins del bol de vidre de l’entrada. Et repenges a la porta i tanques els ulls un moment, respirant el teu aire, la teva olor. Tot i no poder més, estàs contenta, oi? T’has afanyat amb tota aquella paperassa i has arribat més aviat a casa perquè vols donar-li una sorpresa al teu marit, un home ben guapo i intel·ligent, un home d’anunci de colònia, aquells nois joves amb la barba retallada i els ulls brillants. Quina sort, la teva, Emma, quina sort.
T’inventes energia i obres els ulls. Deixes la gavardina i la bossa al penjador del rebedor i, abans d’entrar a la cuina, passes pel teu dormitori a treure’t les sabates i les joies, la camisa i els pantalons, i et poses el primer que trobes. Et lligues els cabells amb una goma i et rentes les mans i la cara.
A la cuina, poses aigua a escalfar i, mentrestant, fas puntetes per obrir l’armari de sobre i agafar una copa de vidre. Obres la nevera i en treus la botella de vi blanc ben fresc que havies posat al matí. Saps que t’ho mereixes, per això te’n serveixes una copa i te l’empasses pausadament, assaborint cada sabor, cada fruita, cada olor i record.
Abans de preparar res més, decideixes posar música que t’ajudi a suportar una mica més el dia. Descalça, amb les cames al descobert i ben dibuixades, puges l’escala de vidre fins al segon pis del dúplex, allí on hi és la llibreria i tots els discos que més t’agraden. Intentes concentrar-te per agafar el millor, el més adequat, però alguna cosa et distreu.
De reüll, gairebé sense voler, gires poc a poc el cap perquè un petit flaix de llum ha captat la teva atenció. Et dirigeixes sigil·losament cap a la porta mig mal tancada de l’altre lavabo amb l’esperança de trobar-te només amb el llum obert, però sabent que t’estaves equivocant.
No t’ho esperaves pas. La banyera estava ben plena i preparada amb sals i sabó, i hi havia freses, xocolata, pètals de rosa i espelmes al voltant. Tampoc t’esperaves pas que després de les bombolles hi trobessis el teu marit, que et va mirar amb els ulls ben oberts. I molt menys t’esperaves que hi fos amb una altra noia.
Amb els pèls de punta, desfàs els passos que havies donat i baixes a cop sec l’escala de vidre sense voler sentir el que t’estan dient, sense voler sentir l’excusa que inventen per sortir del pas. Però s’hi havien posat de cap. Agafes la copa i la botella de vi que havies deixat a sobre de la taula i vas al balcó, d’esquena a l’escena. Te l’empasses de cop i sents com l’alcohol et baixa ràpidament, deixant una coïssor a la gola.
Encara mullada i mig nua, la noia surt corrents d’aquella casa, deixant tot un caminet de petjades d’aigua. Ell, amb la tovallola a la cintura, amb el cor bombejant sang insuficient, intenta tocar-te l’esquena amb els dits tremolosos.
Tu, enrabiada, però valenta, sencera, capaç, li dius que se’n vagi. Que se’n vagi però no de casa, sinó de la teva vida. I que no torni mai més.

Dempeus, mirant llums intermitents, t’empasses el vi blanc. Des d’aquí dalt es veu tota la ciutat.

dimarts, 15 de març de 2016

tic-tac














Caiguda lliure
que et porta a un infinit
incert i
buit,
sents el soroll
del comptagotes
i de cop te 
n’a
do
nes
que
és 
el 
   re
llot
   ge
es-fera 
que gira sense
pietat.
Vols fugir
dels versos presoners
però saps que la vida
t’atrapa
encara més,
de sobte
una llum encén
el pols d’un camí
desdibuixat.
   Per por
el segueixes.

dissabte, 5 de desembre de 2015

Cambra de la tardor

estrellasdistantes

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren 
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma. 
Que lent el món, que lent el món, que lenta 
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs 
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt. 
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten, 
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes 
quan vénen a colgar-nos. Adormides, 
les fulles dels meus besos van colgant 
els recers del teu cos, i mentre oblides 
les fulles altes de l’estiu, els dies 
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Gabriel Ferrater, Cambra de la tardor. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.