dissabte, 5 de desembre del 2015

Cambra de la tardor

estrellasdistantes

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren 
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma. 
Que lent el món, que lent el món, que lenta 
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs 
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt. 
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten, 
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes 
quan vénen a colgar-nos. Adormides, 
les fulles dels meus besos van colgant 
els recers del teu cos, i mentre oblides 
les fulles altes de l’estiu, els dies 
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Gabriel Ferrater, Cambra de la tardor. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada