Agafa la meva mà.
Vols seguir el mateix camí que jo he triat?
No m'enganyis.
Si us plau.
Pots agafar-la ben fort i seguir endavant,
aquí i amb mi. Potser trobes el teu destí.
Veus el sol com brilla? Mira com ens mira.
Sent la llum.
Agafa'm.
dimarts, 18 de novembre del 2014
divendres, 7 de novembre del 2014
Joc de mirades
Tots dos es miraven sense voler. No en sabien res l’un de
l’altre, però ja s’estimaven. No hi havia millor sensació que la d’un somriure
dissimulat després d’una mirada innocent.
Ella estava llegint un llibre de poesia. A ell, ella li
feia recordar versos.
Mentrestant, a l’aire hi flotava música recitada: “Qué
parecida eres al más largo beso”, pensava. Ell dissimulava, i ella el feia
somriure.
No es coneixien, però ho havien de fer. D’alguna manera,
però ho havien de fer. Era una sensació estranya, es sentien atrapats, posseïts
l’un de l’altre, inseparables.
Ell tenia parella, però solament podia pensar amb la seva
dolça olor, amb el color del seus cabells, i amb el morè de la seva pell. Amb
els seus dits de pianista i amb els seus llavis vermells.
S’havien de conèixer d’alguna manera. No sabien com però
ho havien de fer.
“Podría escribir los versos más tristes esta noche”... ni
tan sols sabia què estava llegint. Potser havia repetit el mateix vers unes
trenta vegades. Les paraules només les podia mirar a distància, perquè en
realitat només podia pensar amb ell. Amb ell i amb el seus cabells, amb ell i
amb els seus ulls grisos, amb ell i amb els seus llavis carnosos. Tenia ganes
de mossegar-los i no deixar-lo escapar mai més. Es sentia presa d’una força
sobrenatural.
Com li agradaria tocar-la i quedar-ne embriagat per
sempre, de dalt a baix, per tots els racons del cos i de l’ànima. Voldria agafar-la
ara mateix, i beure dels seus llavis fins que no en quedés res més.
Les respiracions també estan nervioses, eufòriques, i
respiren mal compassades, excitades i afamades.
L’aparell anuncia la pròxima parada, i només un dels dos
es dóna compte que això ja s’acabava. Ha de marxar sense
poder abraçar-la, sense poder dir-li tot el que passava, i sense dir-li que
acabava de descobrir que n’estava bojament enamorat.
Ella nota que es mou i que es posa de peu. Sap que no vol
marxar, i ella tampoc vol que marxi. Es miren als ulls abans de deixar-se veure per sempre més. Es miren als ulls i s’ho diuen tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)