dilluns, 13 d’abril de 2015

Per sempre més, precioses


Et trobo a faltar. Miro enrrere i ets present en tots el records i en cadascun dels millors moments. Recordo les teves abraçades i els teus petons, sento el teu riure i m'imagino el teu somriure. Crec que ets aquí, present, i després desperto.
Paraules que em queden grans, que estan buides i sense sentit, impossibles, imparcials, imperfectes.
Ets a tot arreu.
Vine altre cop, si us plau. Vine, apareix als somnis, acompanya'm. Necessito tenir-te a prop i tornar-te a sentir. Una altra abraçada, un altre petó, un altre somriure. Cinc minuts més, si us plau, cinc minuts més.

Llums, so, vida.
Sorolls, silencis, trons, vidres
trencats i llums que s'apaguen
i ensordeixen el camí.

Fulles trepitjades, crits
desesperats, una sola
i més llàgrimes escopetejades
que fugen.

Pluja sota paper mullat.

Sento l'absència, present,
freda. Colors
clars mudats pel temps
i enfosquits ara.
Un temps lent i latent, temps
que s'escapa i passa. Temps que
no s'atura. Ni té pietat.

Llums clars, ara
llums foscs.
Intermitents que encenen i apaguen
el meu, el teu, el nostre
camí.

Ariadna, Íngrid, no tinc paraules per dir-vos quant us estimo.
Sé que sempre esteu al nostre costat, i tan de bo m'acompanyeu ara, i demà, i passat, i l'altre...
Us estimo infinitament.

Míriam.