dimecres, 22 d’octubre de 2014

wild

I aquí. De cop. Tots dos.
I tu em toques. Jo et sento.

Aquell dia que vas arribar a casa feta tota una fera... Ho recordes?
Em vas espantar amb aquell cop a la porta: tot va tremolar. Gairebé m'escanyo amb el cafè.
Tu duies aquell vestit que tan m'agrada. Aquell vestit de color rosa amb un cinturó marró. D'un rosa pàl·lid que et queda tan bé... I aquelles sabates que et fan unes cames... Et menjaria. De fet, et tenia ganes de menjar en aquell moment.
Els cabells els duies desfets, però estaves ben bonica.

No em vas ni mirar. Vas deixar les bosses i el maletí damunt el sofà i vas anar de cop cap al bany, oblidant les sabates a l'entrada.

A mi m'agrada tant quan et poses d'aquestes maneres...
No m'ho vaig pensar dos cops i vaig anar darrere teu. Et volia seguir.

Et vaig copiar i també em vaig oblidar les sabates al costat de la porta. Però també hi vaig deixar la corbata, i la camisa, i els pantalons...

- No em toquis. Estic cabrejada amb els de la feina.
- Ho sé.

I et vaig mossegar el coll, l'esquena, les espatlles. Mentrestant, l'aigua ens mullava a tots dos.

Com ara. Ho recordes?