dimecres, 5 de juny de 2013

Gairebé vaig somriure

Vaig deixar que el sol m’acariciés la pell i que el vent em fes volar els cabells. Feia un dia molt bo, el sol brillava amb molta força i el vent que bufava era suau i no molestava.
Em vaig deixar caure a terra i em vaig estirar enmig de la gespa, envoltada de flors i d’olors noves gràcies a la primavera, i vaig tancar els ulls. El so dels ocells em va relaxar i gairebé vaig somriure.
La nit abans havia plogut i l’herba, encara una mica banyada, em mullava els texans i la camisa de quadres. Però no m’importava.
Només podia tenir un únic pensament al cap, i això em feia molta ràbia. Tenia una sensació d’impotència i de desesperació que em feia ràbia admetre que tot era culpa seva.
Potser ben mirat era culpa meva.