Vaig
deixar que el sol m’acariciés la pell i que el vent em fes volar els cabells.
Feia un dia molt bo, el sol brillava amb molta força i el vent que bufava era
suau i no molestava.
Em
vaig deixar caure a terra i em vaig estirar enmig de la gespa, envoltada de
flors i d’olors noves gràcies a la primavera, i vaig tancar els ulls. El so
dels ocells em va relaxar i gairebé vaig somriure.
La
nit abans havia plogut i l’herba, encara una mica banyada, em mullava els
texans i la camisa de quadres. Però no m’importava.
Només
podia tenir un únic pensament al cap, i això em feia molta ràbia. Tenia una
sensació d’impotència i de desesperació que em feia ràbia admetre que tot era
culpa seva.
Potser ben mirat era culpa meva.