divendres, 7 de novembre del 2014

Joc de mirades


Tots dos es miraven sense voler. No en sabien res l’un de l’altre, però ja s’estimaven. No hi havia millor sensació que la d’un somriure dissimulat després d’una mirada innocent.

Ella estava llegint un llibre de poesia. A ell, ella li feia recordar versos.
Mentrestant, a l’aire hi flotava música recitada: “Qué parecida eres al más largo beso”, pensava. Ell dissimulava, i ella el feia somriure.

No es coneixien, però ho havien de fer. D’alguna manera, però ho havien de fer. Era una sensació estranya, es sentien atrapats, posseïts l’un de l’altre, inseparables.

Ell tenia parella, però solament podia pensar amb la seva dolça olor, amb el color del seus cabells, i amb el morè de la seva pell. Amb els seus dits de pianista i amb els seus llavis vermells.

S’havien de conèixer d’alguna manera. No sabien com però ho havien de fer.

“Podría escribir los versos más tristes esta noche”... ni tan sols sabia què estava llegint. Potser havia repetit el mateix vers unes trenta vegades. Les paraules només les podia mirar a distància, perquè en realitat només podia pensar amb ell. Amb ell i amb el seus cabells, amb ell i amb els seus ulls grisos, amb ell i amb els seus llavis carnosos. Tenia ganes de mossegar-los i no deixar-lo escapar mai més. Es sentia presa d’una força sobrenatural.

Instintivament, el mira. Ell li aparta la mirada, sorprès i enxampat. Ella es ruboritza, i tots dos somriuen dissimuladament.

Com li agradaria tocar-la i quedar-ne embriagat per sempre, de dalt a baix, per tots els racons del cos i de l’ànima. Voldria agafar-la ara mateix, i beure dels seus llavis fins que no en quedés res més.
Les respiracions també estan nervioses, eufòriques, i respiren mal compassades, excitades i afamades.

L’aparell anuncia la pròxima parada, i només un dels dos es dóna compte que això ja s’acabava. Ha de marxar sense poder abraçar-la, sense poder dir-li tot el que passava, i sense dir-li que acabava de descobrir que n’estava bojament enamorat.

Ella nota que es mou i que es posa de peu. Sap que no vol marxar, i ella tampoc vol que marxi. Es miren als ulls abans de deixar-se veure per sempre més. Es miren als ulls i s’ho diuen tot.


Instants de silenci que es trenquen per donar pas a instants de felicitat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada