divendres, 21 de juliol de 2017

A tu



El fred és l'excusa perfecta que m'invento per poder-te abraçar.

T'acarono els cabells i els aparto suaument. Mentrestant, vaig deixant l'empremta de petits petons al coll, i sento com se t'eriça la pell. Passo els meus dits tremolosos per culpa del que em fas sentir per l'espatlla. Et mossego. Somrius amb els ulls tancats i sé, en aquell moment, que vull passar tota la meva vida sentint aquest soroll.

Baixo la mà fins a la teva cintura i t'apropo encara més a mi.

Les copes de vi encara són a la caixa de fusta que resta als peus del llit. Una d'elles està marcada pel vermell dels teus llavis. I jo l'envejo.

Fora, l'aire és fred. Els vidres de les finestres estan decorats pel baf que rellisca mica en mica fins a tocar els límits de la desgastada fusta blanca.

Tu, jo i res més. De fet, no necessito res més. Ben mirat, potser sí. Que el temps s'aturi. Que sigui, aquest, un moment etern. Que siguem eterns. Que no s'acabi mai. Que ningú molesti. Que ningú ens escolti. Que tot resti quiet i silenciós. Que només s'escolti el teu riure i el nostre batec. Que fem l'amor. Que s'ensorri el món si fes falta, però que tu i jo en tinguem prou amb els llençols. Que s'acabi l'hivern i en torni un altre. Que del teu mirar se'n facin poemes i del teu riure cançons. Que ens estimem com mai fins ara. Que no hi hagi un futur sinó un ara. Que em portis més enllà del món. Només amb tu.



A tu. A ell.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada