divendres, 8 de març de 2013

Digues que m'estimes


Les llàgrimes no feien res més que lliscar cara avall, amb pressa, com aquell qui vol arribar d’una vegada al seu destí, a la seva meta. Els ulls envidrats no em deixaven veure res, cap fotografia, cap record que em permetés viatjar enrere, que em permetés girar les agulles del rellotge per fer que el temps retrocedís.

Però de què serviria? Estava quieta. El temps s’havia aturat. Les llàgrimes no paraven de córrer i el meu pit pujava i baixava contínuament, sense parar.
Al meu costat, la meva germana, que m’agafava i m’abraçava amb molta força, cridava el nom dels pares sense parar. Tenia molta por i jo no sabia què fer per a calmar-la.
No és fins quan et passa una cosa així, que et dónes compte del molt que els estimaves. De les mil vegades que volies però, per vergonya, mai deies res. Dels mil cops que t’hagués agradat dir “t’estimo” i no ho vas fer. Dels mil petons que es van quedar a la punta dels llavis. De tot el que haguessis pogut fer i que no vas fer.
El temps passa lent, cada segon és un infern perquè, ara més que mai, em sento sola. Molt sola. Sense que ningú em pugui ajudar. Les persones que passegen preocupades per l’hospital no em fan cas i ni tan sols es dignen a preguntar què ens passa. Els metges ens han abandonat i no tenim a ningú.
Els avis. Els avis no tardaran en arribar. I també ploraran i cridaran els seus noms. Però ens abraçaran i cuidaran de nosaltres, es faran els forts i tiraran endavant per a que no ens passi res. Per a que tot torni a la normalitat l’abans possible. Però qui torna a la normalitat després d’això? Algú ho aconsegueix?
Els seus braços em van transmetre amor. Tot l’amor del món que m’escalfava i em feia sentir una mica més segura. Però la meva germana encara cridava i els meus ulls ja estaven vermells. I les llàgrimes ara lliscaven també pels rostres dels meus avis i anaven a parar al final de la seva cara, on des d’allí es precipitaven cap a terra, caient com petites gotes d’aigua.
La casa era buida. Sense res. Tan sols fotografies que encara no es podien veure clares, fotografies amb rostres somrients dibuixats. Tot era tal i com ho havien deixat. La tassa del cafè encara damunt de la taula, i el plat de la torrada amb melmelada encara era allí, brut. El tros de paper que havien fet servir per avisar que farien una mica tard es trobava al seu lloc, amb el bolígraf a la vora. La partitura era a sobre del piano, tal com jo l’havia deixada la nit anterior abans d’anar a dormir. I, a l’aire, hi flotaven somriures, somriures alegres, somriures que ara ja no tornaríem a sentir.
Roba damunt de la cadira, sabates desendreçades i els llits per fer.
La meva germana s’havia quedat dormida al cotxe, així que vaig procurar no fer molt de soroll a l’hora de portar-la a l’habitació. La vaig gitar al llit i la vaig tapar amb molt de compte de no despertar-la. Ara em tocava a mi fer de mare.
Vaig sortir de la seva habitació i em vaig dirigir a la cuina. Mentre s’escalfava l’aigua vaig mirar aquella tassa buida. Les llàgrimes tornaren i les cames em van fallar. Vaig assentar-me a terra, cansada. El dia havia estat molt dur. Però jo no em podia deixar vèncer, havia de continuar tenint força per a donar-li tot l’amor possible a la petita de la casa, per ajudar-la a seguir endavant. Intentar que el que jo sentia per dintre no es notés per fora.
L’aigua ja estava al punt, així que em vaig aixecar amb poques ganes i vaig agafar un sobre de té per posar-lo al got. La infusió em va servir per a tranquil·litzar-me una mica i per pensar amb altres coses. Però l’intent va ser fallit. Al meu cap no hi havia res més que records, records que no volia oblidar mai. Imatges que sempre volia tenir presents. Fotografies que ara es veien clares i que mai canviarien. I a la meva ment hi havia riures, baralles, sons, veus i paraules que sabia perfectament que, ara no però, més endavant, m’ajudarien a ser més forta i a enfrontar-me amb el que fes falta.
Una mica d’aigua amb una pastilla em va servir per fer-me adormir. El coixí, banyat per llàgrimes inacabables, feia olor a la colònia que ells, els meus pares, em van regalar pel meu aniversari. La colònia que em van regalar ahir. No vaig somiar, o potser sí, però no recordo res. Res. Això és el que em queda. Ara restava el dia de l’enterrament. Tots els familiars i tots els amics i coneguts vindrien a donar-me el que fes falta i a dir-me que estarien sempre al meu costat. Però jo estava sola.
Se'm va posar la pell de gallina. Tal i com passa quan tens un malson que no et deixa dormir tranquil. Vaig obrir els ulls desesperadament i, amb els dits tremolant, vaig obrir la petita llum de la calaixera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada