dijous, 12 de novembre de 2015

Escac i mat

L’olora amb els ulls tancats. Per un moment, i abans de mullar-se els llavis, la seva imaginació viatja per tots els sentits intentant trobar la descripció més precisa. El tasta, en beu i es deixa portar pels aromes més penetrants de la tardor. Estirada damunt el sofà, el vestit vermell li llisca per les cuixes i les mitges negres li queden més al descobert.

Se sent un soroll rere la porta, on hi clava els ulls. Amb mirada lasciva, s’empassa l’últim glop de vi negre i deixa la copa al terra, al costat de les ampolles buides. Al dringar de les claus, s’obre la porta, que es tanca amb un cop sec. Des del sofà, ella analitza cada pas mil·limètricament, esperant qualsevol petit error per poder-lo assaltar.

Entra al menjador amb posat elegant i triomfador i deixa les carpetes a sobre d’una còmoda de fusta blanca. Tots dos se’n recorden, d’aquell dia. El dia de la famosa
còmoda de fusta blanca. Els diumenges al matí tot els veïns es treuen de sobre coses i objectes inútils, mobles i trastos vells que els fan nosa a casa, que els recorden mals moments. Que els recorden que s’han casat i que han comprat andròmines innecessàries i absurdes, com ho era ara la seva vida. Tots dos es van barallar amb tres parelles més, a veure quina de totes se l’enduia. La propietària se’n feia creus, perquè no li havia costat gaire, aquell tros de fusta, però va tancar l’acord quan una parella, ells, van estar disposats a pagar nou cops més el seu preu inicial.

Es desfà una mica el nus de la corbata i es descorda el primer botó de la camisa. S’asseu vora els seus peus i posa un braç al respatller del sofà. Per primer cop, la mira. Ella té encara aquella mirada penetrant, i ell es comença a engrescar.

On has estat, fins ara? Li pregunta mentre, poc a poc, li frega els pantalons de la feina amb els peus, amunt i avall.

Al despatx, contesta, nerviós i excitat alhora. Tenia ganes de treure-li la roba a queixalades, de posar-la a quatre grapes i no parar durant tota la nit.

Mentida. A mi no em pots enganyar. On has estat, fins ara?, li repeteix poc a poc. Aquest cop, els peus arriben a l’entrecuix i s’hi passen una bona estona, jugant.

Ja t’ho he dit, vida. Insistent i neguitós, es comença a treure la camisa. Li agafa un dels peus juganers i se’l posa a la boca, esquerdant les mitges per poder-li mossegar els dits. Ella veu que no se’n pot sortir, que aquesta no és la millor manera. Decideix passar a la segona opció, barallant les seves cartes a la seva manera. Pressiona amb més força el seu peu, i nota que ell ja està ben preparat.

Vine. Ella s’aixeca del sofà, deslliurant-se de les seves mans, i camina cap al bany. Abans d’entrar-hi, llença una mirada fugaç cap enrere, atrapant-lo. Mentre es baixa la cremallera del vestit, obre l’aigua de la dutxa. Nota, als pocs segons, el tacte d’uns dits que llisquen esquena avall, dits que li arranquen els sostenidors i llavis que li prenen les calces. Tots dos es deixen mullar per l’aigua fresca. Excitats i impulsius, ell li dóna la volta i l’agafa pels canells. D’aquí no s’escapa ningú viu, pensen. Qui sap si cap dels dos té raó.

Satisfets, però encara mullats i despullats, van al menjador. De l’armari de sota el forn, ella en treu un reserva del 81 i en serveix dues copes. Tots dos fan copejar els gots de vidre i, mentre es miren ociosament, ell se l’empassa de cop. Ella, finalment, deixa la copa i somriu satisfeta. Ho havia aconseguit.
Et penses que sóc imbècil i que pots fer amb mi el que et doni la gana, oi?, li pregunta dolçament, encara engatada. Et penses que no sé que cada dia cardes amb la teva secretària? Bé, secretària i tota persona que respiri. Creus que no la vaig veure, ajaguda a sota del teu escriptori? I que tampoc he vist les factures de la joieria? Ni les factures dels sopars? Ni les trucades? Et penses que no sé que te l’has tirat al nostre sofà? A sobre de la còmoda de fusta blanca? A la nostra cuina i al nostre llit? El millor de tot és que encara et penses que em tens aquí, sempre que tu vulguis. Doncs, saps què? Que em
sap greu. Però t’equivoques, vida, t’equivoques. Aquest cop he guanyat jo.

Atònit i amb la boca oberta, les mans li comencen a suar. El cor li batega cada cop més ràpid i nota que s’està ofegant. S’intenta treure la corbata, però s’adona que va despullat i que res li oprimeix el coll. Tot tremolós, cau a terra i posa els ulls en blanc. Abans de respirar per últim cop, veu que ella el continua mirant amb somriure groller i viciós.

Aquest cop he guanyat jo, repeteix mentre s’obra una botella de vi sense verí.

3 comentaris:

  1. Bona narració, dóna molt de sí per la novel.la. Felicitats.

    ResponElimina
  2. M'agrada! té un final del tot inesperat.

    ResponElimina