Allí on trenquen les onades...

Sí, aquí dalt també s'hi pot viure...

No sé on sóc.

Possiblement m'he perdut: avui m'he escapat, he fugit, i ara no sé on sóc.

Aquí dalt no se sent res. No s'escolten les sirenes, ni els seus crits horribles. Tampoc molesten els fums, dels cotxes, de les xemeneies, i de la gent.

Aquí dalt es respira bé, i de tan en tan s'escolta el mar, i el soroll de  les onades, que trenquen amb les roques que s'endinsen en l'aigua.

També s'hi veu alguna gavina, que s'ha allunyat de les altres, que també ha   fugit de la rutina del mar, que també s'hi ha allunyat i s'ha perdut.

Aquí on sóc, que no sé pas on és, hi estic bé. S'hi respira. Encara que no hi hagi ningú, també s'hi respira.

Más de ti

¿Cómo quieres que no te odie si me lo pones todo tan difícil? No hace falta que me digas nada cuando salgas del mar y te tumbas encima de mí para empaparme todo, ni que te excuses por hacerlo, ni que te arrepientas de ello, no, no quiero que lo hagas.

Solamente quiero acariciar ese suave cabello que tanto echo de menos, saborear esos labios que tanta falta me hacen, mirar esos brillantes ojos celestes y contemplar cómo te vas a casa, con tu andar tan peculiar, con el movimiento de cinturas que tanto me gusta. Y quiero más enfados contigo, más peleas por la mañana, más pequeñas sonrisas, más pequeños golpes, más miradas, más susurros, más lamentos, más suspiros, más caricias y más de ti. Quiero que esos corazones vuelvan a latir del mismo modo que latían antes. El término medio está en la virtud, así que quiero todo eso, quiero todo eso y te quiero a ti. A ti para disfrutar de mi vida.

Surt i crida ben fort

Moren milers de nens i nens, avis, àvies, oncles, tietes, mares i pares, i germans. Diàriament.

Hi continua havent explotació infantil.

Ni hi ha llocs de treball, no hi ha feina, no hi ha diners per a menjar, ni per a educar, ni per a curar-se.

Hi continua havent corrupció, lladres, robatoris, estafes.

Tot és repugnant i els països fan fàstic.

Però la societat és cega. Tota ella una cortina de fum.

Només ens fixem amb les coses banals. La majoria materials.

No ens respectem, no lluitem, no cridem, no vivim.

Podem sortir al carrer i canviar?

Podem deixar d'escoltar mentides constantment?

PODEM LLUITAR?

Res

I veure com tot s’acaba…

Un crit sord, callat, amb ràbia, amb por.

Les llàgrimes caient sense parar.

I veure com tot s’ha acabat…

Feia temps que volia parlar d'això...

Feia temps que volia parlar d’això, i escriure sobre tu, sobre com ets quan ets amb mi, i també sobre com ets quan no hi ets. Però no trobo les paraules justes, necessàries i precises per a definir-te, bella com ets, sensual, màgica. No trobo res per dir-te i que et faci justícia. Així que espero dir-ho de la millor manera, sense equivocar-me, com sé que no ho faig quan sóc amb tu.

La claror es filtra a l’habitació a través de les fines cortines, que es mouen suaument, al compàs del vent, que les belluga fent-les ballar amb el sol de la tarda. Sí, com si fóssim enmig d’una escena d’amor en una pel·lícula americana.

A contrallum, acaricio la teva esquena. La pell se’t tensa amb el contacte dels meus dits, i sento que somrius amb els ulls tancats. El sol que ens escalfa ens deslliura dels llençols desfets que se'ns enreden als peus i ens mantenen units.

Amb l’altra mà enredo els meus dits al teus cabells color caoba, i els aparto suaument per poder-te besar el coll. Torno a sentir com somrius. Et mous, i el llit s’adapta a tu i a la teva forma, perfecta. M’acaricies la cara, els ulls, els llavis i, poc a poc, obres els ulls per mirar-me. Em veig reflectit en els colors de la tardor i sé que sents el mateix que jo. Em somrius dolçament i em fas un petó.

Em passaria tota la vida al teu costat. No em deixis marxar mai.

Ella

En la azotea se veía todo mucho más fácil.

De noche, y con el viento revoloteándole el largo cabello color caoba a causa del viento, el cielo de Barcelona seguía siendo negro, oscuro y triste.

Pero ella seguía siendo igual de hermosa. Tal vez incluso lo era más.

El abrir y el apagarse de las luces y su titubeo nos permitía alejarnos, crear como un pequeño refugio a lo alto de un triste, simple y alto edificio de tantos de los que había por allí. El reflejo de esas pequeñas luces la hacía aún más bella.

Gairebé vaig somriure

Vaig deixar que el sol m’acariciés la pell i que el vent em fes volar els cabells. Feia un dia molt bo, el sol brillava amb molta força i el vent que bufava era suau i no molestava.

Em vaig deixar caure a terra i em vaig estirar enmig de la gespa, envoltada de flors i d’olors noves gràcies a la primavera, i vaig tancar els ulls. El so dels ocells em va relaxar i gairebé vaig somriure.

La nit abans havia plogut i l’herba, encara una mica banyada, em mullava els texans i la camisa de quadres. Però no m’importava.

Només podia tenir un únic pensament al cap, i això em feia molta ràbia. Tenia una sensació d’impotència i de desesperació que em feia ràbia admetre que tot era culpa seva.

Potser ben mirat era culpa meva.